Una sentència del Tribunal Suprem unifica doctrina i aclareix quan l’inquilí ha d’assumir aquestes despeses, resolent una disparitat de criteris entre tribunals.
En una decisió que estableix un precedent clau per al mercat de lloguer residencial, el Tribunal Suprem ha dictat sentència desestimant el recurs d’uns inquilins i confirmant la validesa del seu desnonament per impagament de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) i la taxa d’escombraries. La Sala Civil ha establert que, quan aquests tributs estan individualitzats per a l’habitatge llogat, l’arrendatari pot pactar la seva repercussió a l’inquilí sense necessitat de fixar-ne l’import anual concret en el contracte.
Aquesta sentència resol la contradicció existent entre diferents audiències provincials i aclareix la interpretació de l’article 20.1 de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), oferint seguretat jurídica a propietaris i inquilins.
El cas d’aquesta sentència (núm. 1637/2025) resol el litigi entre una empresa propietària d’un pis a Eivissa i els inquilins. El contracte, signat el novembre de 2020 per una renda mensual de 1.200 euros, incloïa una clàusula que establia expressament que les despeses de l’IBI, la comunitat i la taxa d’escombraries serien “de compte dels arrendataris”.
El conflicte va sorgir quan els inquilins van pagar aquests conceptes durant el 2021, però es van negar a abonar-los durant el 2022 i el 2023, acumulant un deute de més de 1.000 euros. Van al·legar que la clàusula era nul·la perquè el contracte no especificava l’import anual d’aquestes despeses, un requisit que, segons ells, exigeix l’article 20.1 LAU.
El recorregut judicial ha sigut variat: el Jutjat de Primera Instància va donar la raó als inquilins, però l’Audiència Provincial de les Illes Balears la va revocar, acordant el desnonament. Els arrendataris van recórrer aleshores en cassació al Tribunal Suprem.
El nucli del debat era la interpretació de l’article 20.1 de la LAU. Aquesta norma permet pactar que l’arrendatari pagui despeses generals i tributs “que no siguin susceptibles d’individualització”, però exigeix que, en aquest cas, el contracte determini per escrit el seu import anual.
Els inquilins argumentaven que l’IBI i la taxa d’escombraries no són individualitzables, ja que són tributs que recauen sobre la propietat i, per tant, la seva repercussió requeria fixar l’import en el contracte. La manca d’aquesta dada, segons ells, invalidava el contracte.
El Tribunal Suprem, però, ha fixat una doctrina clara, i és que les despeses no susceptibles d’individualització són aquelles comunes d’un edifici (com l’assegurança o la porteria) que no es poden mesurar per habitatge i es reparteixen, per exemple, per quota de participació. Per a repercutir-les a l’inquilí, sí que és obligatori fixar-ne l’import anual en el contracte.
D’altra banda, estableix també que les despeses que sí que són susceptibles d’individualització són aquelles que, com l’IBI i la taxa d’escombraries en aquest cas, es poden assignar de forma precisa i directa a un habitatge concret. En aquests casos, no cal especificar la quantitat en el contracte.
Amb això, el Tribunal assenyala que la intenció de la llei és protegir l’inquilí de càrregues imprevisibles de l’edifici, no de tributs que des d’un inici se sap que corresponen única i exclusivament a l’habitatge que ocupa.
Llegeixi la resolució completa aquí.
Font: https://www.poderjudicial.es