El marc normatiu: la Directiva 2007/64/CE sobre Serveis de Pagament
La Directiva 2007/64/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de novembre de 2007, sobre Serveis de Pagament en el Mercat Interior, concretament l’article 58, estableix un doble requisit temporal perquè els usuaris comuniquin operacions no autoritzades.
D’una banda, imposa l’obligació de notificar “sense demora injustificada” qualsevol operació fraudulenta des del moment en què el client la detecta, el compliment de la qual s’ha de valorar en funció de les circumstàncies. D’altra banda, reconeix un termini màxim de tretze mesos des de l’anotació en compte per efectuar la reclamació formal.
Aquesta regulació perseguia dos objectius diferents: la notificació immediata pretén evitar danys majors derivats de fraus successius, mentre que el termini de tretze mesos aporta seguretat jurídica a totes les parts. El problema, tanmateix, ha sorgit quan els bancs han interpretat l’exigència d’immediatesa de manera estricta, denegant devolucions a usuaris que reclamaven dins del termini màxim, però no amb la rapidesa que l’entitat considerava adequada.
La resposta del Tribunal de Justícia de la Unió Europea
El TJUE ha rebutjat aquesta visió restrictiva. En la seva sentència, sosté que el dret del consumidor a ser reemborsat només pot decaure en casos molt concrets: quan el retard en la notificació es degui a una conducta dolosa o a una negligència greu.
La negligència greu, precisa el Tribunal, implica un incompliment evident i flagrant del deure de diligència, la qual cosa exclou situacions com el simple descuit o el fet de no revisar diàriament els moviments bancaris. A més, correspon a l’entitat financera la càrrega de provar que el consumidor va actuar amb dol o negligència greu.
Operacions fraudulentes successives: la clau del nexe causal
El TJUE també es pronuncia sobre un escenari habitual: quan, després d’un primer frau no comunicat amb rapidesa, es produeixen més operacions il·lícites. En aquests casos, el consumidor només assumirà les pèrdues vinculades directament al retard en la notificació i sempre que hagi existit dol o negligència greu. No perd, per tant, el dret a recuperar imports d’operacions anteriors ni d’aquelles que hauria estat impossible evitar fins i tot amb una actuació diligent.
Un reforç de la tutela del consumidor
Aquesta sentència reforça la protecció dels usuaris de serveis de pagament a la Unió Europea. En condicionar la pèrdua del dret al reemborsament a la prova d’una falta qualificada, el TJUE limita les interpretacions abusives de les entitats financeres i equilibra de manera més justa els interessos en joc.
En definitiva, la decisió no eximeix l’usuari d’actuar amb responsabilitat, però sí garanteix que no serà castigat per simples descuits. La banca, per la seva banda, haurà de demostrar amb solidesa que el client va actuar amb dol o negligència greu per evitar haver de retornar els fons sostrets.
La doctrina del TJUE aporta, així, una major seguretat jurídica i es perfila com una referència clau en la resolució de futurs conflictes relacionats amb el frau en els mitjans de pagament electrònics.
Font: https://curia.europa.eu Imatge: Tim Lutton