A propòsit de la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en l’assumpte C-767/23 (Remling).
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat una sentència de gran rellevància pràctica per a l’actuació dels tribunals nacionals que resolen en última instància: fins i tot quan el dret intern permet dictar resolucions amb motivació abreujada o succinta, no es pot ometre la motivació específica de la negativa a plantejar una qüestió prejudicial.
Context del cas
L’assumpte té origen en la normativa neerlandesa que permet al tribunal suprem desestimar recursos mitjançant una motivació succinta, amb l’objectiu d’agilitzar els procediments.
En aquest context, un ciutadà marroquí va sol·licitar un permís de residència amb validesa per a tota la Unió. La sol·licitud va ser denegada pel fet de disposar ja d’una autorització de residència a Espanya. Després de la desestimació en primera instància, el cas va arribar al Consell d’Estat neerlandès, que va considerar que la qüestió de dret de la Unió plantejada era clara a la llum de la jurisprudència existent, i es va plantejar si podia resoldre sense elevar qüestió prejudicial i amb una motivació abreujada.
L’obligació de plantejar qüestió prejudicial (i les seves excepcions)
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea recorda la funció essencial del mecanisme prejudicial en el sistema jurídic de la Unió. En particular, insisteix que els òrgans jurisdiccionals nacionals les decisions dels quals no són susceptibles de recurs estan obligats a plantejar una qüestió prejudicial, excepte en tres supòsits:
(i) Quan la qüestió de dret de la Unió no sigui pertinent per resoldre el litigi.
(ii) Quan la disposició de dret de la Unió ja hagi estat interpretada pel TJUE.
(iii) Quan la interpretació sigui tan evident que no deixi lloc a cap dubte raonable (doctrina de l’acte clar).
La clau de la sentència: l’exigència de motivació
La principal aportació de la resolució és que quan un tribunal suprem decideix no plantejar una qüestió prejudicial en base a alguna d’aquestes excepcions, ho ha de motivar de manera expressa, específica i concreta.
Aquesta exigència es manté fins i tot si el dret nacional permet resolucions amb motivació abreujada. En altres paraules, la simplificació formal no pot buidar de contingut el control derivat de l’article 267 TFUE.
El TJUE admet, no obstant això, que el tribunal superior pugui fer seus els arguments de l’òrgan inferior, sempre que aquests expliquin adequadament per què concorre alguna de les excepcions.
Implicacions pràctiques
Aquesta resolució reforça diverses idees clau:
(i) Un major control sobre l’aplicació de la doctrina de l’acte clar, evitant-ne l’ús automàtic o poc fonamentat.
(ii) El reforç del deure de motivació judicial, especialment en l’última instància nacional.
(iii) La protecció de la uniformitat del dret de la Unió, garantint que la negativa a plantejar qüestions prejudicials estigui degudament justificada.
En definitiva, el TJUE recorda que l’eficiència processal no pot prevaldre sobre les garanties estructurals del sistema jurisdiccional europeu.
Consulta la resolució completa aquí.